Rusiñol a l’Argentina segons Josep Pla

Josep Pla va parlar sobre el viatge a l’Argentina de Santiago Rusiñol, narrat a Del Born al Plata. Ho va fer en el llibre Santiago Rossinyol i el seu temps. Us n’hem copiat el fragment:

Però el viatge més llarg que féu Rossinyol fou el de Buenos Aires, com a director artístic de la companyia d’Enric Borràs, la segona vegada que aquest senyor actuà a l’Argentina. Viatjaren en el transatlàntic italià Argentina, i un dels seus companys fou el cèlebre actor Sainati —del qual existeix un magnífic retrat per Ramon Casas. Durant la travessia s’ocupà d’alguns afers teatrals, organitzà, sobre coberta, dues curses de braus i tota classe d’espectacles grotescos, per al passatge. Després, a Buenos Aires, el que en realitat li interessà fou l’exposició de les seves pintures —quaranta grans teles—, que vengué molt bé, amb un èxit incomparable.

Borràs ha contat que Rossinyol fou un director artístic merament honorari. No anà gairebé mai al teatre. Al cap d’un mes d’actuació se li ocorregué una nit d’entrar-hi, i el porter no el deixà passar fins que hagué identificat la seva personalitat.

—Com és possible que vostè sigui el director —deia el porter, indignat— si no el coneix ningú a la casa?

Es féu l’amo de Buenos Aires. La seva exposició fou un veritable triomf. No tingué temps ni de pintar. Voltat d’un ambient de popularitat —de la qual era golós—, les seves ocupacions principals consistiren a organitzar facècies i assistir a la sèrie innombrable d’homenatges que se li dedicaren. La farra i l’homenatge. Un home com Rossinyol, tan graciós i simpàtic, havia fatalment d’agradar a l’Argentina. Keyserling deia que Buenos Aires és un ambient molt apropiat per a dissoldre en ràfegues de sociabilitat els sentiments a pressió dels solitaris. Aquesta és potser l’explicació del frenesí social de què fou atacat Rossinyol a la ciutat del Plata.

La facècia fou gran. Es reunia a la matinada amb diversos autors argentins (Sánchez Gardel, Laferrère i d’altres), amb Sainati i amb un actor espanyol, Cantalapiedra, que era un bohemi fantàstic. Una nit s’assabentaren que l’endemà seria inaugurada una estàtua a un gran personatge cívic del país, i Rossinyol proposà un simulacre d’inauguració abans de la festa anunciada. Anaren en grup a un quatre cantons i veieren una gran baluerna coberta amb unes lones blanques. Tot voltant hi havia les tribunes i les cadires per als invitats. El monument era verge i immaculat.

Fou el primer orador oficial. Féu un discurs inflat, emfàtic, exaltant les virtuts i els mèrits del personatge monumentalitzat —i totalment desconegut. Articulà tots els tòpics que solen utilitzar-se en circumstàncies semblants. Rossinyol tingué sempre una gran receptivitat per al tòpic. Li feia gràcia. El seu humorisme és rarament un joc mental. Generalment es basa en un mecanisme molt senzill: a subratllar, per inflació, caricaturescament, el lloc comú, el tòpic que la gent formula, o repeteix, sense adonar-se’n, d’una manera maquinal. El discurs que pronuncià exaltant les virtuts d’aquell insigne polític fou el mateix discurs que l’endemà pronunciaren les autoritats autèntiques —només una mica més inflat. Després discursejaren els seus amics —que tampoc no sabien qui era l’homenatjat. Finalment Rossinyol tirà un cordó i caigueren les teles que cobrien l’estàtua. Aparegué un senyor molt tibat, de marbre blanc.

Quan, algunes hores després, arribaren al lloc del monument les autoritats i el públic que sol assistir en aquesta classe de cerimònies —que a tot arreu són iguals—, es trobaren amb la feina feta. No hi hagué més remei que matisar-la amb somriures amables. L’escàndol fou voluminós, però de bona llei. L’endemà les criatures seguiren Rossinyol pels carrers.

Arribà, però —després de sis mesos d’estada—, l’atac de poagre providencial, que Rossinyol aprofità per a tornar al Born. Fou un acomiadament lúgubre, d’aquells que auguren, en el cas hipotètic d’un retorn, una arribada amb discursos, entusiasme i fanfàrria. Tants amics i coneguts! Però Rossinyol no tornà mai més a Amèrica i —cosa rara!— al cap d’uns quants anys hom va observar que no li agradava de parlar del seu viatge a l’Argentina. Per què? No ho sé pas. Qui sap! Del seu viatge ens deixa un llibre i és un títol molt ben trobat: «Del Born al Plata». És un llibre que de dins és una mica desmanegat, però és un bon llibre i moltes persones que coneixen l’Argentina m’asseguren que és de les coses més exactes que d’aquell país s’han publicat. És una expansió sentimental amb observacions molt agudes, molt característicament català, si és que la meva definició del català —un animal que s’enyora— és exacta.

Podeu comprar el llibre Del Born al Plata aquí: