Records de Dostoievski

De les memòries de Dimitri V. Grigoróvitx^[1]

Avui encara és per mi un misteri com algú com jo, que de forma innata era el més nerviós i més tímid dels nois, va poder acabar el primer any del Col·legi d’Enginyers, on els companys eren encara més cruels i despietats que els professors.

Quan ja hi portava un any, entre els nois que van ser admesos al col·legi hi havia un jove d’unes disset primaveres, d’estatura mitjana, fornit de cos i de rostre pàl·lid i malaltís. Aquest jove era en Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski. Havia vingut de Moscou a Sant Petersburg amb el seu germà gran Mikhaïl. Aquest últim no havia entrat al col·legi, però s’havia unit al Cos de Sapadors i l’havien enviat a Revel^[2] quan havia ascendit al rang de comissionat. Uns quants anys més tard, en Mikhaïl Dostoievski va ser llicenciat i va tornar a Sant Petersburg. Allà hi va començar a manufacturar cigarrets, però al mateix temps estava sempre ocupat amb la literatura, va traduir Goethe, va escriure una comèdia i, després que en Fiódor tornés del desterrament, va ser l’editor de L’Època.

Em vaig fer amic d’en Fiódor Dostoievski des del primer dia que va entrar al col·legi. Ja en fa més de cinquanta anys, però recordo bé com m’importava molt més que qualsevol altre amic de la meva joventut. Malgrat la seva naturalesa reticent, i de la manca general de sinceritat i d’efusivitat juvenil, semblava correspondre al meu afecte. En Dostoievski ja llavors es mantenia sempre reservat, mai s’unia a les diversions dels seus companys i sovint s’asseia en un racó apartat amb un llibre. El seu lloc preferit era el racó de l’Aula IV, al costat de la finestra. Quan s’acabaven les classes, gairebé sempre s’asseia amb un llibre vora aquesta finestra.

Quan era noi, jo tenia un caràcter dòcil, molt fàcil d’influenciar, així que la meva relació amb en Dostoievski no va ser un simple lligam, sinó d’una subjecció absoluta. La seva influència va ser molt beneficiosa per mi. En qualsevol camp de coneixement en Dostoievski sabia moltes més coses que jo, i el volum de les seves lectures em deixava bocabadat. La gran quantitat de coses que em va explicar sobre les obres d’uns escriptors, el nom dels quals m’eren desconeguts, em va enlluernar. Fins llavors, com la resta dels meus col·legues, no havia llegit res a part de llibres de text i apunts de classe, no només perquè al col·legi la resta de llibres eren prohibits sinó per manca d’interès en la literatura.

Els primers llibres russos amb els quals em vaig familiaritzar, me’ls va donar en Dostoievski; eren una traducció de «Kater Murr» de Hoffmann i «The Confessions of an English Opuim-Eater», de Maturin [sic]^[3]; en Dostoievski apreciava especialment aquest últim. La seva influència literària no es reduïa a mi; hi havia tres col·legues que van caure igualment en el seu encanteri: en Bekétov, en Vitkovski i en Beretxetzki, i d’aquesta manera es va formar un cercle que en les hores lliures es reunia entorn d’en Dostoievski.

Aquestes lectures, i l’intercanvi d’idees que va comportar, em van sostreure de qualsevol inclinació que pogués tenir pels estudis. En Dostoievski tampoc estava entre els millors alumnes. Quan arribaven els exàmens, feia uns esforços terribles per aprovar. Però no sempre tenia èxit. En un examen va fallar estrepitosament i no va passar de curs. Aquest fracàs el va preocupar tant que va caure malalt i va haver d’estar-se un temps a l’hospital.

El 1844 o 45, el vaig trobar al carrer de casualitat; llavors ja havia completat els estudis i havia canviat l’uniforme militar pel vestit de civil. El vaig afermar amb els braços entre crits d’alegria. Fins i tot en Dostoievski semblava content, però actuava amb certa reserva. De fet, mai no va ser procliu a exhibir emocions en públic. El meu goig per aquest encontre inesperat era tan gran i genuí que mai se’m va acudir de sentir-me ferit pel seu comportament fred. Vaig parlar-li de les meves coneixences en els cercles literaris, dels meus intents d’escriure, i llavors el vaig convidar al meu domicili perquè sentís la meva última creació. Va acceptar amb molt de gust.

Quan li vaig haver llegit la meva història va semblar que el satisfeia, però no em va regalar un elogi gaire efusiu: en un passatge hi havia trobat un error. Feia així: «Quan l’orgue es va aturar, l’oficial va llançar una moneda de coure per la finestra, que va caure al peu del músic d’orguenet.» «No, això no està bé», va dir en Dostoievski, «és molt insípid dir: “La moneda de coure va caure al peu del músic d’orguenet”… Ho hauries de dir així: “La moneda de coure va caure dringant i fent saltirons al peu de l’home.”» Aquesta observació em va deixar garratibat, va ser com una revelació.

---

[1] Novel·lista rus nascut a Uliànovsk (1822-1899). Al llibre Cartes (1838-1867), editat pel Cràter, apareix a la pàgina 59.

[2] Nom alemany de Tallin, habitual aleshores.

[3] Les confessions d’un menjador d’opi anglès són evidentment de Thomas De Quincey.

Aquests records de Dostoievski han estat traduïts de l’anglès per Oriol Ràfols Grifell