Emile Zola, 7 de juliol de 1893, exèquies de Guy de Maupassant

Senyors,

És en nom de la Societé des Gens de Lettres i de la Societé des Auteurs dramatiques que haig de parlar. Però els prego que se’m permeti parlar en nom de la literatura francesa, no pas com a col·lega sinó com a camarada, com a germà gran o com un amic que ha vingut aquí a retre un suprem homenatge a Guy de Maupassant.

Vaig conèixer Maupassant ja fa divuit anys, a casa de Gustave Flaubert. Encara el veig, ben jove, amb els ulls clars i somrients, callant amb un aire modest i filial davant el mestre. Ens escoltava tota la tarda sencera, amb prou feines atrevint-se a dir una paraula de tant en tant, però d’aquest noi sòlid, de fisonomia franca i oberta, en sortia un aire tan alegre i tan feliç, de vida tan valenta, que tots l’estimàvem per aquesta fragància bona i neta que ens aportava. Adorava els exercicis violents, les llegendes de proeses fascinants el corprenien enormement. No ens podíem ni pensar que algun dia arribaria a tenir talent.

I llavors va esclatar Bola de greix, aquesta obra mestra, aquesta obra perfecta de tendresa, d’ironia i valentia. Al primer intent va parir l’obra decisiva i es va col·locar entre els mestres. Va ser una de les nostres grans alegries, ja que es va convertir en el nostre germà, el de tots els que l’havíem vist créixer sense sospitar el seu geni. I a partir d’aquell dia, no va deixar de produir amb una abundància, una seguretat, una força magistral que ens meravellava. Col·laborava a molts diaris. Els contes i els relats se succeïen amb una varietat infinita, totes d’una perfecció admirable, aportant cadascun una petita comèdia, un petit drama complet, obrint una finestra sobtada a la vida. Feia riure, plorar i pensar quan se’l llegia. Podria citar alguns d’aquests relats curts que contenien, en poques pàgines, el moll de l’os d’aquells totxos que altres novel·listes amb tota seguretat haurien escrit. Però em caldria citar-los tots i, ben mirat, que no han esdevingut clàssics com una faula de La Fontaine o un conte de Voltaire?

Maupassant va voler ampliar el seu ventall per respondre aquells que el feien un especialista i l’encasellaven en el relat, i amb aquella energia tranquil·la, aquella facilitat sana que el caracteritzava, va escriure dues novel·les superbes, on totes les qualitats del contista es retrobaven engrandides, refinades per la passió de la vida. Havia trobat un alè, aquest gran alè humà que fa les obres apassionants i vives. Des d’Une vie fins a Notre Cœur, passant per Bel-Ami, per La Maison Tellier i Fort comme la Mort, sempre hi trobem la mateixa visió forta i simple de l’existència, un anàlisi impecable, una forma tranquil·la de dir-ho tot, una mena de sinceritat sana i generosa que conqueria tots els cors. I també vull fer una menció especial a Pierre et Jean, que al meu entendre és la gran meravella, la joia amagada, una obra insuperable de veritat i grandesa.

Tot el geni de Maupassant es troba en l’explicació d’aquest fenomen. Si va ser comprès i estimat des del primer moment, fou perquè ens va mostrar l’ànima francesa, els dons i qualitats que havien fet brillar el nostre poble. Se’l comprenia perquè era la claredat, la simplicitat, la mesura i la força. Se l’estimava perquè tenia una bondat riallera i una sàtira profunda que, com de miracle, no era gens malintencionada, una alegria valenta que persistia fins i tot sota les llàgrimes. Formava part del gran llinatge que podem seguir des de l’albada de la nostra llengua fins els nostres dies; els seus avantpassats eren Rabelais, Montaigne, La Fontaine, els millors i més clars, els que són la raó i la llum de la nostra literatura. Els lectors i els admiradors no s’equivocaven, van anar instintivament a aquesta font cristal·lina i abundant, a aquesta bondat de pensament i d’estil que satisfeia les seves necessitats. I van saber-hi reconèixer un escriptor més aviat pessimista que els donava una feliç sensació d’equilibri i de vigor en la perfecta claredat de les seves obres.

Ah!, la claredat, quina font de gràcia on voldria veure refrescar-se generacions senceres! M’agradava molt Maupassant perquè era del cert de la nostra sang llatina, i pertanyia a la família de les grans honestedats literàries. És cert, no s’han de posar límits a l’art, cal acceptar els complicats, els refinats i els obscurs, però em sembla que aquests no són res més que disbauxa o, si es vol, el delit d’un moment, i que cal retornar sempre als simples i clars, com es torna sempre al pa que alimenta sense mai arribar a cansar-nos. La salut és aquí, en aquest bany de sol, en aquesta onada que ens envolta per tots costats. Potser la pàgina que admirem de Maupassant li ha costat cert esforç. Què importa, si aquesta fatiga no es nota, si som reconfortats per aquesta naturalitat perfecta, pel vigor tranquil que la desborda! Un surt d’aquesta pàgina del tot revitalitzat, amb l’alegria moral i física d’un passeig sota la plena llum del dia.

Els anys de producció contínua anaven passant i Maupassant evolucionava a poc a poc cap a altres terrenys d’exploració. Sempre va tenir curiositat pels cels nous i les contrades desconegudes. Va viatjar molt, es va emportar una visió intensa dels països que va travessar. El seu gust per la claredat i la simplicitat el van portar a sentir horror per l’ofici de la literatura. Mai cap home ha sentit menys la tinta que ell, i va arribar al punt de no parlar mai de literatura, de viure apartat del món de les lletres, treballant per necessitat, deia, i no per aconseguir la glòria. Això ens sorprenia, a la resta de nosaltres, als quals la idea de literatura se’ns ha cruspit l’existència. Tot i així, crec de debò que tenia raó, i que la vida val la pena de ser viscuda en si mateixa, fora de la feina. També cal viure-la per conèixer-la, i és segur que Maupassant, aquests últims anys, havia engrandit singularment el seu món de camperols i burgesos, que havia adquirit un sentiment més delicat i profund per la dona, que s’encaminava cap a obres més minucioses i àgils.

Sé prou bé que alguns començaven a enyorar el Maupassant del començament, i jo mateix no veia sense inquietud com perdia el seu bell equilibri. Però no és aquest el lloc per jutjar encara la seva obra, i l’únic que podem dir és que fins al darrer dia, aquest qui pretenia ser indiferent a la literatura, va estimar el seu art i el va cercar a tothora, que s’esforçava per progressar sempre, amb el sentit més esmolat de la veritat humana.

Era ple de felicitat i hi insisteixo perquè la grandesa de la figura que deixarà en la memòria dels homes es troba sens dubte en aquest punt. M’agradaria tornar-lo a veure amb el rostre rialler, segur del triomf, quan em va venir a donar la mà en les hores joioses de la joventut. M’agradaria tornar-lo a veure més endavant en el seu èxit, tan senzill i tan franc, acollit per tothom, celebrat, aclamat, portat a la glòria com un enlairament natural. Va ser molt afortunat, fins i tot en no fer enveja amb una victòria tan ràpida, perquè tenia cura dels cors que s’havia guanyat; cap dels seus primers amics no sofria per la seva fortuna, fins a tal punt era un company sincer i cordial. Per això va semblar del tot natural que tingués la sort de cara: davant seu només s’hi sentien caminar fades benefactores que sembraven el camí de flors, fins a una coronació apoteòsica en una vellesa avançada. Ens felicitàvem de la seva salut, que semblava inesquinçable, se’l proclamava amb justícia el temperament més ponderat de la nostra literatura, la ment més clara, la raó més sana. I va ser llavors que un llamp terrible el va destruir.

Ell, Déu meu, atacat per la demència! Tota aquella alegria, tota aquella salut enfonsant-se de cop en tal abominació! Hi va haver un gir tan brusc, un abisme tan inesperat, que els cors que el van estimar, els seus milers de lectors, li van mantenir una mena de fraternitat dolorosa, una tendresa multiplicada i sagnant. No vull pas dir que la seva glòria tingués cap necessitat d’aquesta fi tràgica, d’un impacte tan profund, però el seu record, des que va patir aquesta terrible passió del dolor i la mort, va agafar una majestat extremadament trista que l’elevà entre les llegendes dels màrtirs del pensament. A part de la seva glòria d’escriptor, seguirà sent un dels homes que han estat més feliços i més desgraciats de la terra, aquell on millor sentim la nostra humanitat esperar i trencar-se, un germà adorat, destrossat, després desaparegut enmig de les llàgrimes.

I, de fet, qui pot dir si el dolor i la mort no saben el que es fan? Certament, Maupassant, que en quinze anys havia publicat gairebé vint volums, podia viure i triplicar aquest nombre, i omplir ell tot sol el prestatge d’una biblioteca. Però què us diré? A vegades soc pres d’una inquietud melancòlica davant les grans produccions dels nostres temps. Sí, són unes feinades llargues i conscients, molts llibres acumulats, un bell exemple d’obstinació pel treball. Només que és un equipatge molt gros per la glòria, i a la memòria dels homes no li agrada anar carregada d’un pes tan feixuc. D’aquestes grans obres cícliques aviat no en queda res més que unes quantes pàgines. Qui sap si la immortalitat no és res més que un relat de tres-centes línies, la faula o el conte que els estudiants dels segles futurs analitzaran com a exemple inigualable de perfecció clàssica?

I, senyors, aquesta podria ser la glòria de Maupassant, que seria la encara més segura i sòlida de les glòries. Que descansi doncs en el seu bon son, pagat amb tant esforç, i confiem en la salut triomfal de l’obra que ens deixa! Viurà i el farà viure. Aquells que l’hem conegut, romandrem amb el cor ple de la seva robusta i dolorosa imatge. I, amb el pas del temps, aquells que només el coneixen per les seves obres l’estimaran per l’etern cant d’amor que ha cantat a la vida.