La breu correspondència entre Strindberg i Nietzsche

El 1888, August Strindberg i Friedrich Nietzsche van mantenir una breu però intensa correspondència, en la qual s’observa el costat més explosiu i exuberant de cadascun. Nietzsche, aïllat i sense reconeixement, i de fet ja mig foll (acabava d’escriure Ecce Homo), havia tingut notícia de Strindberg per mitjà del crític literari danès George Brandes, i es va decidir a dirigir-se-li tot buscant audiència:

De Nietzsche a Strindberg:

Benvolgut senyor,

Les magnífiques línies de Monsieur Taine que adjunto són la meva excusa per demanar-vos consell en un assumpte de gran importància per mi. Estic molt interessat en ser llegit a França, de fet, per mi és una necessitat absoluta. Sent, com soc, el més independent i potser el més fort dels esperits del món d’avui dia, condemnat a complir una tasca immensa, no em puc sotmetre als murs que les abominables polítiques dinàstiques nacionals d’Europa han imposat a la seva gent, i no deixaré que aquests límits m’impedeixin de saludar les poques persones disposades a escoltar-me. I reconec amb molt de gust que per sobre de tot busco aquestes persones a França. M’han dit que la meva manera d’escriure és del tot francesa, encara que en el meu Zaratustra he assolit una perfecció en llengua alemanya inigualada fins avui dia per cap altre alemany.

Si m’és permès de dir-ho, els meus ancestres paterns eren nobles polonesos, i la meva àvia materna va viure a Weimar en els dies de Goethe —i tot plegat és raó suficient per ser, en un grau gairebé inimaginable, el més solitari dels alemanys d’avui dia. No m’ha arribat mai cap paraula de reconeixement —i, honestament, no l’he demanat mai. Ara tinc lectors a tot arreu, a Viena, a Sant Petersburg, a Estocolm, a Nova York, tot persones d’una intel·ligència de l’ordre més elevat i que em reten homenatge. Però encara es fan esperar a Alemanya.

Des dels dies quan, a l’edat de vint-i-quatre anys, vaig ser cridat per fer de professor a la Universitat de Basilea, afortunadament no m’ha calgut mantenir una lluita constant i gastar les meves energies en una reacció contra influències adverses. A Basilea vaig trobar l’honorat i venerable Jacob Burckhardt qui, des del principi de tot, va mostrar un gran interès per mi. També vaig gaudir de la amistat amb Richard Wagner i la seva dona, que en aquells moments vivien a Tribschen, a prop de Lucerna, una amistat en tots els sentits del més gran valor per mi. Després de tot, és possible que jo mateix sigui un vell músic.

Va ser la malaltia el que em va obligar a retirar-me d’aquestes relacions i després em va sumir en una instrospecció tan profunda com possiblement cap home hagi experimentat abans. I com que en la meva naturalesa no hi ha res de mòrbid o capritxós, aquesta soledat ha estat per mi no una aflicció, sinó més aviat una distinció impagable, un estat de netedat. Ningú no m’ha acusat mai de tenir un posat taciturn —ni tan sols jo mateix. És possible que hagi explorat uns mons de pensament més malvats i qüestionables que ningú altre, però només perquè forma part de la meva naturalesa d’estimar el que queda a l’altre costat. Considero que tenir un esperit joiós és una de les proves de la meva filosofia… Potser podria provar-vos-ho amb els dos llibres que us envio.

Seu,

Friedrich Nietzsche

Un d’aquests llibres va ser Així parlà Zaratustra, que va impressionar Strindberg enormement:

De Strindberg a Nietzsche

Estimat senyor,

No hi ha cap dubte que heu donat a la humanitat el llibre més profund que posseeix, i encara més, heu tingut el coratge i la possiblement també la necessitat irrefrenable d’escopir aquestes paraules magnificents directament a la cara d’aquesta púrria! Us en dono les gràcies! No obstant això, em sembla que, en la vostra llibertat d’esperit, d’alguna manera heu alabat els criminals. Si doneu un cop d’ull als centenars de fotografies que il·lustren el llibre sobre criminals de Lombroso, quedareu convençut que el malfactor és una baixa forma d’animal, un degenerat, un nyicris que no té les facultats necessàries per poder esquivar les més fortes lleis que s’oposen a la seva força i voluntat. Tan sols mireu com d’estúpidament morals semblen aquests bèsties! Quina decepció per la moralitat!

I voleu ser traduït a la nostra llengua nòrdica! Per què no al francès o l’anglès? Us podeu fer una idea de la nostra intel·ligència pel fet que em volien posar en un manicomi per la meva tragèdia, i que un esperit tan refinat i noble com Brandes ha estat silenciat per aquesta «colla d’ineptes».

Acabo totes les cartes als meus amics així: «Llegiu Nietzsche!» Aquest és el meu Carthago est delenda!

La vostra grandesa farà que tota la resta quedi empetitit des del mateix moment que sigueu comprès i conegut, i la benvolguda gentada us comenci a tractar com un d’entre els seus. És millor que us mantingueu en el vostre retir aristocràtic i ens permeteu a només uns quants, deu mil esperits exquisits, de fer pelegrinatge al vostre santuari i compartir, per delectança nostra, les vostres riqueses. Deixeu-nos ser els guardians d’aquesta veritat esotèrica per mantenir-la pura i impol·luta, i no deixar que es transmeti sense la intermediació dels seus deixebles més devots —en el nom dels quals signo,

August Strinbdberg

Aquesta carta va alegrar molt Nietzsche, i va escriure que era «la primera carta d’importància històrica que mai havia rebut». Seguidament, ell i Strindberg van intercanviar-se els llibres El pare i El crepuscle dels ídols. La següent carta fa així:

De Nietzsche a Strindberg:

Estimat senyor,

Em sembla que els nostres llibres es deuen haver creuat l’un a l’altre! He llegit dues vegades la vostra tragèdia amb una profunda emoció. Em va sorprendre més enllà de tota mesura descobrir un text en el qual el meu concepte de l’amor —guerra amb els seus mitjans, odi mortal entre sexes— és expressat d’una manera tant esplèndida. Aquest drama està realment destinat a ser representat al Théatre Libre de Monsieur Antoine a París[1]. Insistiu que Zola us ajudi. Ara mateix, presumeix del fet que tothom li fa cas..

Sobretot, m’inclino a lamentar enormement el pròleg que hi ha fet[2], per bé que m’hauria sabut greu perdre-me’l —és tan ple d’ingenuïtats impagables. El fet que a Zola no l’interessen «les qualitats abstractes» em recorda un traductor alemany d’una de les novel·les de Dostoievski, que tampoc l’interessaven «les qualitats abstractes». Simplement, va ometre des raccourcis d’analyse que l’enutjaven! Que estrany que Zola no sigui capaç de distingir entre arquetips i êtres de raison!, i que insisteixi en un état civil complet per la vostra tragèdia! Però gairebé em trenco de riure quan al final intenta fer-ho una qüestió racial! Des que França té sentit del gust, sempre ha estat l’instint de raça el que ha refusat precisament el que Zola demana: és precisament la race latine que protesta contra Zola. Al cap i a la fi, és un italià modern —professa el versisimo.

Amb una gran estima.

Seu,

Nietzsche.

En total, Strindberg i Nietzsche es van intercanviar deu cartes. Mirarem d’oferir-vos-en alguna més. En general, la influència que va tenir Nietzsche en Strindberg és considerable, i a les pàgines d’Inferno no s’està d’anomenar-lo. Recordeu que podeu comprar-lo aquí:

---

[1] Les obres de Strindberg es van representar al Téatre Libre d’Antoine, un teatre d’avantguarda que feia gala de no censurar les obres i implementar les innovacions en interpretació més agosarades.

[2] Zola havia escrit el pròleg a l’edició francesa d’El pare.

(Traduït de l’anglès per Oriol Ràfols Grifell a partir de diverses fonts que difereixen una mica l’una de l’altra.)