Chesterton a Sitges

Després de passar uns dies a Barcelona, Chesterton va ser convidat a visitar Sitges. Allà el va rebre l’escriptor sitgetà Josep Carbonell, que va explicar així la trobada al diari La Publicitat:

Una toia de clavells i uns mots de benvinguda de L’AMIC DE LES ARTS han estat el «presentar armes» espiritual de Sitges a l’homenàs del Nord. El gest ha complagut extraordinàriament la seva tendresa fins a l’extrem d’escriure en una carta de gràcies: «You are kind enough to refer to my deplorable habit of writing. I only wish anything I had ever written were half so beautiful as that bunch of flowers, or likely to give anybody half so much joy and encouragement as it gave to us.» I Mrs. Chesterton i Miss Rodha Bastable van fent per ací d’ostensori vivent de la nostra admirativa delicadesa.

Chesterton a la Ribera passa just entre la terra i la volta del cel. Ajaçat a l’areny l’abasta tot de punta a punta rocosa. I tot el paisatge esdevé al seu tacte immens cosa manyaga. Tal és la corpulència material i tal la imatge espiritual de l’home que ha tingut la gentilesa de cridar-nos a la seva taula.

Hom no pot a les poques hores d’haver ancorat vora seu, dir de Chesterton tots els caires psicològics. Tot amb tot, però, una primera impressió domina des dels primers moments les successives que li anireu sobtant. Quan parla, quan pensa, quan mira, quan riu, Chesterton dóna la sensació d’acaronar totes les coses inefablement. Aquesta seria la nostra primera anotació si tractéssim—feina de dies—de donar la volta a l’entorn del preferit autor britànic.

Hi ha en Chesterton una llei de contrastos, (contrastos que tenen una ascendència en els homes del moviment social-estètic prerrafaelista—un Morris, un Ruskin,—adoradors però, només de la Roma bella i no com Chesterton de la Roma santa), que es manifesten de seguida que sondegeu la seva ànima. L’home corpulent, l’home immens pastat en terres d’imperi, d’un imperi amartellat en ferro viu de Cromwell a Victòria, de Warren Hastings a Cecil Rhodes, es desfà d’amor per les coses humils, per les coses simples i petites, belles i callades que viuen heroicament la seva vida com els lliris del camp sota el sol esguard benvolent de Déu. «Jo estim—ens diu en oferir-li, als postres, una cistella de fruites—les coses petites; aquestes cireres roges, els infants, les petites, nacionalitats…»

Calia bé un cos així per hostal del cor que uns mots semblants vos revelen. Chesterton plorarà amb els humils; imprecarà contra la vanaglòria d’una ciència mortífera i contra la llei de potència cega; dirà la niciesa del raonament pur; exultarà la vida de cada u imprevista i humana. I quan en ales de la fe es donarà cos i ànima a l’Església Romana, és que haurà trobat ell, l’home de cos lleoní, el fill de l’imperi material, l’imperi i l’imperialisme de la veritat autèntica i perennal que instintivament cercava. «De petit—ens diu al preguntar-li si creu que l’esperit de les converses de Malines respon a un sentiment general de l’esperit religiós anglès — freturava una Església menuda, reduïda, tota donada a la recerca de la veritat. Així fou la història religiosa d’Anglaterra. Després, però, sobtadament s’esvaí aquell neguit meu. La veritat m’aparegué als horitzons de Roma. Aquesta és la tendència de l’esperit religiós de la Britània d’avui.»

A la llum d’aquestes tres constatacions tota la vida i l’obra de Chesterton s’endevina sense ombres. La seva bondat natural, el xoc amb les tendències materials i la batalla lliurada per Roma són plans lògics on es mourà el seu humor, la seva ironia o la seva raó.

Algun dia potser serviran aquestes notes tan breus de peu a un estudi complet de Chesterton i la seva obra en relació amb dos o tres germans seus de lletres de diferent nació. Avui cal trencar-les per tal que restin breus com el temps d’un sopar és breu. I acabar-les alçant novament la copa per Mrs. Chesterton, per Miss Rodha Bastable i l’Ortodox paradoxal de la tan real paradoxa humana.

Josep Carbonell

Diari La Publicitat, 19 de maig de 1926.

D’aquella visita a Sitges també en donava notícia el crític i artista vilanoví Josep Francesc Ràfols a la revista «D’ací i d’allà»:

Com un llamí l’infant, nosaltres esperàvem la tarda de diumenge que Chesterton la passaria a Sitges. Míster Bodfish i sa muller ens presentaren al gran home que ha viscut darrerament entre nosaltres. El pintor Enric Ricart s’armà d’un bloc per on son «koh-i-noor» pogués ratllar-hi els trets essencials de l’humorista. Quan penetràrem en l’hotel on Chesterton parava va semblar-nos com si fóssim absorbits pel pensador. La nostra vista es perdia pels sacsons de la seva faç enorme, moguda tot sovint per la joia infantil de sa rialla. Miss Rodha Bastable, sa cosina, l’amanyagava com l’infant fora d’escala que hi ha en ell, com l’infant que mai no oblida l’«Alícia al país de les meravelles», que distreu son esperit afadigat de la teologia amb el fulletó sensacional, que ama el Nen Jesús quan plora en el pessebre i els tresors que li ofrenen el tres Reis d’Orient.—«Que haveu notat gran diferència (demanem) entre l’Espanya central i l’Espanya llevantina?»—«Oh, no sé, quan l’estranger s’escorre per un poble per a ell desconegut, el que veu de seguit no són les diferències; són les similituds. El que a mi m’ha frapat és una cosa: que a Madrid com aquí rendeixen homenatge als tres Reis d’Orient. En vostre poble jo he trobat persones d’una forta agilitat d’intel·ligència; per altra banda, he vist vostres esglésies amb molts joves resant, el qual demostra que la pietat antiga aquí no minva; quina és la vostra opinió sobre aquest punt?»—«La nostra opinió sobre aquest punt és més aviat pessimista. La pietat d’aquí (ens atrevim a dir-li) no és pas pietat profunda; la gent va a missa per costum que no vol oblidar, però que, en general, no intensifica (i encara, si els trencacolls de l’expressió no ens ho haguessin impedit), tornant a Barcelona (li hauríem remarcat), aneu si us és possible a l’església del Pi un xic de jorn, fixeu-vos que molta gent, abans de treballar, entren a demanar a Sant Pancràs que els doni feina; se’n van de dret al sant; i en un altar tal volta del costat s’hi celebra la missa; el devot va directe cap a l’intercessor que una minsa pietat gairebé supersticiosa ara ha posat de moda sense donar-se compte ni tan sols del Cos vivent de Jesucrist que sagna en l’Hòstia consagrada. Aquesta gent cerca en la religió la graonada del confort, del guany material que els obsessiona, a penes si sap res de tot el món dogmàtic ni dels balsàmics Sagraments.»

Quan Míster Chesterton s’alçà, En Bodfish i jo l’acompanyàrem, el portàrem ribera amunt i avall fins que s’imposà el descans. Era una tarda de pura serenor del dolç mes de Maria, de la Verge Maria que Chesterton adora, com els nens  de sis anys; una tarda divina, impertorbable, que deix lliscar placèvola, en la irisada immensitat, la barca primitiva—sense remor mecànica ni tuf de gasolina—només com a senyera del treball i delectança al mateix temps per a la nostra vista. Mentrestant la rialla ampla i infantil no se sap contenir, fa de les seves; rialla que sols s’estronca per a dar pas a un gest de dissenció en parlar de Tagore, i reprendre-la de nou, però amb els dits tot traçant sobre el paper amb mà traçuda, còmicament, els trets d’aquell mestre d’estudi dels nois indis.

—«Mon amic (diu En Junoy, que ha estat tota la tarda, amb devoció, interviuant a Chesterton), mon amic (diu En Junoy referint-se a qui això escriu) sol afirmar que els sants més l’enamoren com més a prop, en ordre cronològic, els veiem de nosaltres.»—«Però Sant Francesc és de tot temps», s’apressa a contestar el gran home, qui tot seguit ens parla del seu llibre vinent, pendant del «Sant Francesc», dedicat a Sant Domènec: «l’apòstol del Rosari», proclama amb fervor Chesterton, treient son chapelet de l’infern de la seva americana i alçant enlaire la corretja de la nostra Mainadera, que ens porta a veure tots els anys, traspassat el cor d’espases, el sublim espectacle del Calvari.

Josep Francesc Ràfols

Revista D’ací i d’allà, juny de 1926.