Retrat de G. K. Chesterton per Josep Maria de Sagarra

El 1926, G. K. Chesterton va visitar Catalunya. Va estar-se a Barcelona durant el mes de maig i principis de juny. També va visitar Sitges i Vilanova i la Geltrú. Guiat per Josep Maria Junoy, que li feia d’amfitrió, l’autor d’Els arbres de l’orgull es va allotjar a l’Hotel Majestic i va ser convidat a un sopar a l’Hotel Ritz, celebrat sota l’empara del PEN Club. Entre els assistents, hi havia gent com Carles Soldevila, Josep Carbonell o Josep Maria de Sagarra, entre uns quants més.

Durant aquella setmana, alguns dels assistents del sopar van publicar articles sobre Chesterton, i durant les properes a Edicions del Cràter us n’oferirem alguns.

El primer és de Josep Maria de Sagarra, que l’11 de maig de 1926 publicava un retrat de l’escriptor anglès al diari La Publicitat:

“Oh! deus, en va ja no em parí la mare, — que he conegut un heroi!”, diu la Nausica de Maragall quan Ulisses revela la seva personalitat; i aquestes paraules em sonen a les meves orelles com un prodigiós xiscle d’oreneta que sap dir d’una manera vivíssima i intuïtiva tota la transcendència que té dintre la nostra vida aquell moment que donem la mà a un home excepcional, i que sentim a dues passes un heroi del pensament o de l’acció de carn i ossos amb tot el pintoresc i amb tot l’emocionant de la seva naturalesa corpòria.

I vet aquí que aquest xiscle d’oreneta de la Nausica maragallenca el vaig escoltar dintre meu com em sortia del cor i em feia pessigolles a l’espinada, quan l’altra nit sentia en la pell de la meva mà el contacte de la mà de Chesterton, en una presentació protocol·lària feta com qui diu en ramat d’admiradors i amb motiu del sopar del “Pen Club”.

Jo confesso que tinc una mena de xafarderia espiritual que em fa interessar vivament per la part anecdòtica dels grans homes. M’interessa l’obra, però m’interessa tant o mes l’home viu amb les seves característiques, les seves febleses i les seves originalitats. A mi el Sòcrates de Xenofont em fa encara estimar mes el Sòcrates de Plató, i el Voltaire escanyolit i fredolug que ens presenta el pare jesuïta Xavier Betlinelli ens fa admirar encara amb mes passió l’hoste diabòlic de Frederic el Gran.

Avui dia és difícil sentir per un home viu aquell gran respecte, aquella aureola de  prestigi que volta les grans figures del passat, que veiem plantades en les places de les ciutats, amb llur perdurable encarcarament marmori. S’ha de fer un esforç per a admirar amb una certa flema la figura d’un home vivent, però quan s’ha fet aquest esforç i quan s’ha arribat a un convenciment, el fet d’admirar una persona que encara té ulls per a veure i encara camina, és un dels pocs plaers que omplen de debó i pinten d’un color definit els moments de la nostra vida.

L’eminència de la figura de Chesterton fa possible aquesta admiració plena i apassionada; el cor i el cervell de Chesterton tenen una excepcional vibració que s’imposa i esclafa. I aquí la paraula genial no és una expressió retòrica ni poca-solta, sinó que és un adjectiu precís, d’aquells que es diuen poques vegades i amb una sincera humitat als ulls.

Ara no us penseu que us vagi a parlar de l’obra d’aquest gran senyor anglès, ni m’entretingui a fer de crític; procuraré només evocar l’home de carn i ossos que jo he vist.

Chesterton seu a la taula entre En Nicolau d’Olwer i En Josep Maria Junoy; a l’altre costat d’En Nicolau d’Olwer hi ha la senyora de Chesterton; jo estic a una distancia que em permet d’observar sense impertinència però sense perdre cap detall. L’alçada i el gruix de Chesterton, comparats amb les dimensions dels homes del nostre país, agafen una proporció monstruosa, però situant-lo entre els homes del Nord passaria com un personatge alt i gros, i prou. A la nostra taula, però, ens fa l’efecte d’un gegant llegendari i faceciós. Menjant, sembla un home endormiscat que es desperta a cada moment, ara per beure un glopet, ara per dir dues paraules — aquestes paraules si són en francès el fan suar molt, perquè Chesterton, com a bon anglès, va pel món amb la impertinència magnífica de la seva llengua. Té una gran cabellera blanquinosa. i uns bigotassos d’aquells que serveixen per a caçar vianda i que donen a la persona que els posseeix un aspecte de morsa franciscana. Els ulls de Chesterton són d’un blau d’ampolla de vidre, un blau líquid deliciós, i dintre d’aquest blau sembla que hi nedi tot el món. El nas, les galtes, el mentó, el sotabarba, tot és tan madur, tan tivant i tan lluent que un diria que són fruites que li van a caure de la cara. La boca és d’un sensualisme descordat i despreocupat, i de les seves dents una va per ací l’altra va per llà com els peus d’un ballador de “Charleston”. La cara d’aquest home en conjunt és animadíssima, sembla que demani contínuament el sacsejament de la rialla, però aquest aquest gran trufaire riu amb una austeritat que trenca el cor, riu poquet, poquet, i amb un somriure delicadíssim. No se si és per la posició incòmoda de les dents que sempre la boca li bada i el llavi superior li penja.

Chesterten porta un frac de creixença, i un frac de creixença posat en una mole de carn com la seva ja és com si diguéssim un frac de l’altre món. La pitrera emmidonada de la seva camisa te valls i muntanyes, tot de pendent ràpid com un tobogan. Aquesta pitrera blanca se la va tacant sistemàticament mentre menja, ara és una gota de vi, ara és un grumollet de la salsa tàrtara del peix; quan ha començat el sopar només hi havia la nota fosca del perlot que li fa de botó: a les acaballes les perles han criat que es un gust.

Quan En Nisolau d’Olwer li ha ofert el sopar d’una manera càlida i elegant, Chesterton resta en un correcte endormiscament. Qui sap quina mena de veles exòtiques llisquen per l’aigua blava dels seus ulls!

Després ha parlat Chesterton; en aixecar-se, el tòrax i el centre s’han fet al·lucinants; ens ha semblat que ens venia damunt de les estovalles la proa d’un gran vaixell. La senyora Chesterton, quan ell ha començat a parlar, ha adoptat un aire de resignació finíssima, com si ja sabés de memòria tot el que anava a dir; la senyora Chesterton porta un collaret que sembla un enfilall de violares de sucre candi.

Chesterton ha dit les coses amables que es diuen en els brindis dels banquets, però entre aquestes coses amables ha dit algunes paraules que només diuen els àngels i els inspirats de debò. Parla amb un cert embarbussament com d’un home que ha begut massa i arrossega les síl·labes. Les coses més belles i més fines les pronuncia com si se’n donés vergonya, sense gens d’afectació, com si les anés caçant ànima endins amb una certa pena; només ha somrigut dos cops, quan la seva incisiva espiritualitat punxava com un espasí. Ha acabat el seu discurs sense fer ni una ombra de pinyol, com si fos un bou que haguessin donat un cop de massa al clatell: aquella enorme massa de carn ha caigut aplomada a la cadira.

Aquest és el Chesterton que jo he vist amb els meus ulls una nit de sopar protocol·lari, el meu gran Chesterton que se’m quedarà pintat per tota la vida en la sala més estimada del castell dels meus records.

Josep M. de Sagarra

Diari La Publicitat, 11 de maig de 1926.