El discurs de Chesterton al banquet del PEN Club

El 9 de maig de 1926, el diari La Publicitat publicava el discurs que G.K. Chesterton va pronunciar al sopar del PEN Club, del qual us vam parlar l’útlima vegada. Així és com va aparèixer transcrit al diari:

El discurs de Chesterton
G. K. Chesterton

Autoritzats pel senyor governador, publiquem el parlament que Chesterton pronuncià al sopar del P. E. N. Club, en resposta al que dirigí Lluís Nicolau oferint-li el banquet.

Mr. Chesterton contestà a aquest brindis dient:

—Per un cop, aquesta nit, em sento avergonyit de parlar la llengua anglesa que he heredat dels meus avantpassats. Em sap greu no poder parlar-vos amb altra llengua per a fer-me entendre de tots, per a respondre les belles paraules que m’han estat dirigides pel distingit cavaller que ha parlat abans, i expressar-vos el meu agraïment.

Desgraciadament, no és sols difícil parlar anglès pels estrangers, sinó també pels anglesos mateixos.

Recordo que Mr. Galsworthy, presidint un sopar del P. E. N. Club, a Londres, contestà al brindis d’un poeta de remotes terres de Lituània allí present, i mentrestant jo pensava que tenia l’obligació de conèixer l’obra d’aquell senyor, i la llengua en que fou escrita. També avui pensava, amb tristesa, que potser al voltant meu s’aplegaria gent que sentiria els mateixos sentiments que jo sentia aquella nit al costat del llunyà escriptor. Però amb gran admiració meva em trobo avui amb gent que coneix les meves obres millor que no pas jo. Això que jo vinc també d’una terra llunyana, de l’«última Tule», terra que els romans consideraven com el límit del món civilitzat. i aqueixa terra que hauria de ser desconeguda i remota per a vosaltres, no ho és. Tots la coneixeu i coneixeu la nostra llengua, que no és llatina com la vostra, ni, gràcies a Déu, germànica del tot.

De tant en tant, la reputació d’algun escriptor continental s’estén a Anglaterra; però quan això s’esdevé és que hi ha quelcom que no és bo en aquell escriptor. Tal és el cas de l’èxit obtingut per Zola a Anglaterra. En canvi, els autors nacionals, els que realment representen l’esperit d’un país, en són desconeguts, i potser no fora possible que a Anglaterra s’aplegués tanta gent per festejar un escriptor desconegut que ens vingués de l’estranger, com la que avui s’ha reunit al meu voltant.

Hauria desitjat passar desapercebut, però m’heu fet gran honor descobrint-me. El P. E. N. Club existeix per a crear una mena de república internacional de les lletres i crear un esperit de germanor entre tots els literats de tots els països. Sobre temes de fraternitat internacional, és possible de parlar llargament a condició de no dir mai res de sòlid. La música que ara sona a darrera meu (tocava un Jazz Band), si és realment internacional o no, és un problema a resoldre, però sembla produir la mateixa impressió sobre qualsevol home lituà, anglès o noruec. Així mateix, la pintura és un art humanament internacional, mentre un hom tingui una certa cultura per interpretar un quadro. També l’arquitectura ho és, el vostre gòtic produeix un efecte instantani i semblant sobre els estrangers que l’admiren amb tot i ésser creat a la vostra terra, i haver-hi adquirit característiques especials.

Però la literatura ja no és tan internacional, puix que ha d’expressar-se en llengües diferents, les llengües amb què un hom blasfema o festeja o amenaça o prega a Déu. Aquestes llengües poden aprendre-les bé els estrangers per a parlar-les superficialment, però la poesia és sempre quelcom difícil de traduir. Tots desitjaríem que tota la humanitat visqués en pau, estimant-se els uns als altres; però si les llengües són dividides, com podem fer-nos entendre els uns als altres?

Això és el que jo no sé. Sols sé que hi ha una cosa certa: és que si volem comprendre un altre poble, cal que ens situem en la realitat en què viu.

La unió dels pobles fins ara ha volgut dir la unió dels polítics, o sigui la unió de les persones menys representatives de cada poble. Si fossin els poetes els que s’apleguessin, els uns farien estimar la terra dels altres. Avui, jo no he entès la vostra llengua, però sí he comprès com de dolça i amable pot arribar a ésser. Amb tot, la intimitat de les coses de cada país està vedada als estrangers. Jo puc conèixer exteriorment la ciutat vostra, però els sentiments íntims que en vosaltres desperta, jo no podré sentir-los mai. Vosaltres podreu llegir i entendre Shakespeare, però els matisos de caient domèstic que hi copsem els anglesos no els podreu copsar vosaltres.

És cert que hi ha intents de llengües internacionals, l’Esperanto o altres. Però aquestes mai seran llengües humanes, perquè amb elles no hi podreu blasfemar ni festejar. Sols hi ha una llengua internacional amb la qual tots podríem ésser bilingües, i aquesta llengua és el llatí, que no és cap llengua morta, sinó que la seva tradició és viva encara a tots els pobles civilitzats.

Diari La Publicitat, 9 de maig de 1926.

Post a Comment

0
    0
    La teva cistella
    La cistella és buidaTorna