De com Hemingway va adquirir «La masia» de Joan Miró

El 1925, Ernest Hemingway va comprar La masia a Joan Miró. Tots dos es coneixien i fins i tot acostumaven a boxejar junts en el mateix gimnàs de París. La història de com Hemingway va comprar el quadre no té pèrdua. A Edicions del Cràter ens va agradar tant quan vam saber que Hemingway havia fet servir els diners de l’avançament del llibre que hem publicat, En el nostre temps (In our time), que vam decidir fer-ne la portada del llibre.

A continuació us oferim un extracte del magnífic llibre de Josep Massot, Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres (del qual us en recomanem la lectura) on s’explica l’aventura de Hemingway per adquirir La masia. Llegiu-lo que xalareu:

Hemingway amb «La Masia» de Joan Miró
Hemingway, a la seva casa de L’Havana amb La masia de fons.

“Quan Hadley i Hemingway van assistir al vernissatge de la galeria Pierre van tornar a veure La masia. Hemingway —ja hi havia present a la seva vida Pauline Pfeiffer— va pensar que seria un bon regal d’aniversari per a la seva dona. Hi ha dues versions sobre com va aconseguir el cobejat quadre. Hemingway va publicar la seva versió al Cahiers d’Art dedicat a Miró el 1934, en la qual, de passada, fa al·lusió de manera crítica a Gertrude Stein i la seva Autobiografia:

Quan vaig conèixer Miró ell tenia molt pocs diners i molt poc per menjar. Ell va treballar tot el dia, dia rere dia, durant nou mesos pintant una enorme i meravellosa pintura titulada La masia. No volia vendre-la ni desprendre-se’n. Ningú que l’hagués vist podia posar en dubte que havia estat pintada per un gran pintor i quan estàs pintant coses de les quals la gent encara no es refia, és bo tenir al teu voltant alguna cosa que ha trigat el temps que triga una dona a tenir un fill (una dona que no és una dona va trigar una tercera part d’aquest temps a escriure la seva autobiografia) i que mostri que ets un gran pintor.

Després que Miró pintés La masia i James Joyce escrivís Ulysses, els dos tenien dret a esperar que la gent confiés en les coses que fessin a continuació, encara que no les entenguessin i ells, malgrat tot, haguessin hagut de seguir treballant molt dur.

Si tu has pintat La masia i has escrit Ulysses i després has seguit treballant molt dur, no necessites una Alice B. Toklas.

Finalment tots van haver de vendre-ho tot i si Miró havia de tenir un marxant, havia de permetre que la tela anés amb les altres pintures. Però Shipman, que li va enviar el marxant, va fer que aquest li posés preu i que accedís a vendre-l’hi. Va ser probablement l’únic bon negoci que va fer Shipman en tota la seva vida. Però haver fet un bon negoci va haver de ser per a ell una cosa incomprensible, perquè el mateix dia em va venir a veure i em va dir: “Hem, hauries de ser tu qui tingui La masia. No hi ha res que jo vulgui tant com vols tu aquest quadre. Hauria de ser teu”.

Jo vaig argumentar contra aquesta explicació que no es tractava només de com l’apreciés. També calia considerar-ne el preu.

—Això no m’importa —va dir—. Si és qüestió de diners, me’l jugaré als daus amb tu.

—Val molt més del que nosaltres ens podem permetre, Evan. No tens ni idea del que arribarà a valer.

—Això no m’importa —va dir—. Si és qüestió de diners, me’l jugaré als daus. Que això dels diners ho decideixin els daus. De tota manera, tu mai no el vendràs.

—No tinc dret a tirar els daus, estaràs jugant contra tu mateix.

—Deixa que els daus decideixin —va insistir Shipman—. Si perds, serà meva. Tira els daus.

Van rodar els daus i vaig guanyar i vaig fer el primer pagament. Vam acordar pagar 5.000 francs per La masia i això era 4.250 francs més del que jo mai havia pagat per un quadre. El quadre és clar es va quedar a casa del marxant.

Quan va arribar el termini per fer l’últim pagament, el marxant estava molt content perquè sabia que no tenia diners ni a casa ni al banc. Si no pagava aquell dia la pintura es quedaria en el seu poder. Dos Passos, Shipman i jo vam recórrer bars i restaurants i vam aconseguir que ens deixessin els diners que faltaven. Vam pagar la pintura i ens la vam endur a casa en un taxi. Al marxant no li va agradar gens, perquè ja li havien ofert quatre vegades més del que vam pagar-ne. Però li vaig dir, com sovint t’ho diuen a tu a França, que un negoci és un negoci.

Al taxi descapotable el vent inflava l’enorme tela com si fos una vela i vam dir al taxista que conduís una mica més a poc a poc. Jo no canviaria aquesta tela per res del món. Miró em va venir a veure i em va dir: “estic molt content que sigui vostè qui tingui La masia“.

l avui dia, sempre que ens veiem, em diu: “estic content, tu sais, que vostè tingui La masia

Té tot el que sents sobre Espanya quan ets allà i tot el que sents quan no hi ets i no pots anar-hi. Ningú ha sabut pintar aquestes dues coses tan oposades. Encara que Juan Gris ho va pintar com quan saps que tu mai no hi aniràs. Picasso és molt diferent. Picasso és un negociant. Va ser un dels pintors més grans que ha existit. Però això es fa ara massa llarg i el que cal fer és mirar la pintura i escriure sobre ella.

Ernest Hemingway pescant a Key West el 1928. Ernest Hemingway 
Photograph Collection, John F. Kennedy Presidential Library and Museum, Boston.
Ernest Hemingway pescant a Key West el 1928. Ernest Hemingway
Photograph Collection, John F. Kennedy Presidential Library and Museum, Boston.

La versió que Shipman va explicar a Malcom Cowley varia en alguns detalls. Hemingway, en assabentar-se del seu pacte amb Viot, va entrar en còlera, recordant-li que ell havia vist el quadre abans. Shipman va proposar llavors jugar-se la tela llançant una moneda, a cara o creu. En aquesta versió qui va guanyar va ser Shipman, no Hemingway, però Shipman, en veure tan afligit el seu amic i amb les butxaques buides, la hi va cedir. Hemingway, després de la fama que estava adquirint Miró arran de l’exposició a la galeria Pierre, va pagar unes arres de mil francs el 22 de juliol amb els diners que li havia enviat el seu editor novaiorquès pels relats d’In our time. Faltaven per pagar 2.000 francs, ja que constava un rebut anterior de 350 francs: és a dir, només hi ha documentat el pagament de 3.350 francs (250 dòlars). Ell se’n va anar al seu tercer San Fermín a Pamplona i va passar l’estiu escrivint The sun also rises. Shipman va tornar als Estats Units a veure la seva mare i a seguir el circuit de curses de cavalls. Quan van tornar de les vacances, Jacques Viot li va demanar la suma que faltava. Un cop en el seu poder, Hemingway va regalar el quadre a Hadley pel seu 34è aniversari el 9 de novembre i el van penjar sobre la capçalera del llit. A l’agost de l’any següent es van divorciar. El quadre se’l va quedar Hadley, que el va penjar en el seu nou pis de la Rue Fleurus, al costat del domicili de Gertrude Stein, padrina del seu fill Bumby, i més tard a la Blanchi. Segons Àlex Fernàndez de Castro (La masia. Un miró para Mrs. Hemingivay), Hemingway va demanar prestada La masia a Hadley, que s’havia casat el 1933 amb Paul Mowrer. Mai no l’hi va retornar. El quadre s’exhibeix actualment a la National Gallery of Art de Washington com a donació de Mary Hemingway.

L’autor d’A Moveable Feast havia apostat en la seva joventut per Masson, Miró i Gris. Però tenia una especial predilecció per La masia, no només perquè podia presumir que havia apostat per un pintor quan ningú el coneixia o perquè li recordava els seus anys feliços a París o perquè havia fet un negoci rodó en comprar una obra mestra per un preu ridícul. La masia enllaça, sota la superfície d’un llenguatge simple, dur i clar, amb una veritat oculta, l’iceberg submergit que l’espectador ha de completar, com en els seus relats i novel·les. En un dels seus textos africans, el narrador diu que els arbres són grisos com els arbres de Masson. A La masia hi ha una puresa i un sentiment d’arrelament a la terra i la natura, una casa que mai no va tenir el nòmada Hemingway. Ell i Miró es van continuar veient als Estats Units i Europa. L’atracció de Hemingway pel quadre va arribar a l’extrem de copiar la torre blanca de l’edifici de Mont-roig per construir-ne un de semblant a Florida. Els masovers del mas Miró explicaven que una tarda van veure un personatge estrany rondant pels voltants. Pensant que era un lladre de gallines, van treure els gossos i les escopetes per fer-lo fora de les terres. Era Hemingway.”

Josep Massot, Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres. Galàxia Gutenberg, 2018

0
    0
    La teva cistella
    La cistella és buidaTorna